Søren Kierkegaard (1813–1855) va ser un filòsof, teòleg, crític literari i poeta danès, les obres del qual van tenir un impacte considerable en la filosofia, la teologia, la literatura i la psicologia del segle XX. Kierkegaard també és conegut com el primer filòsof existencialista, perquè proposava que cada individu (i no pas la religió o la societat) és l’únic responsable de donar sentit a la vida.
Sobre la fe:
Kierkegaard remarcava que tenir fe és, al mateix temps, tenir dubte. En altres paraules, per tenir de debò fe en Déu, una persona ha de comprendre que les seves creences sobre Déu són dubtoses. Una persona que creu en Déu sense cap dubte no és realment religiosa, sinó més aviat crèdula, perquè la fe no tindria una autèntica profunditat sense un compromís personal a justificar allò que es creu. En aquest sentit, Kierkegaard subratlla la importància del jo, basat en l’autoreflexió.
Sobre l’angoixa:
Kierkegaard va ser el primer a fer servir el terme angoixa per descriure un sentiment intens de neguit i por sense un objecte clar. Vol dir “ansietat” en danès, i aquest concepte va tornar a aparèixer més tard en les obres existencialistes de Heidegger, Nietzsche i Sartre. En particular, l’angoixa té un significat relacionat amb la llibertat d’elecció, que té dues cares. D’una banda, l’angoixa és una condició prèvia del pecat. Kierkegaard posa l’exemple de l’angoixa que sent Adam quan ha de decidir si menjar o no el fruit prohibit. Era lliure de triar, però va menjar el fruit i va cometre un pecat. De l’altra banda, l’angoixa ens informa de les nostres decisions i de la nostra responsabilitat personal. Així, l’experiència de l’angoixa ens porta a una consciència reflexiva de la nostra identitat i del nostre potencial.
