Martin Heidegger (1889–1976) va ser un filòsof alemany el llibre més conegut del qual, Ser i temps, va tenir un gran impacte en el desenvolupament de la filosofia europea contemporània.
Sobre el sentit de la vida:
Segons Heidegger, la pregunta sobre la metafísica i l’ésser s’ha perdut, ja que no podem saber res sobre els éssers metafísics. Per això, Heidegger proposa elaborar una pregunta metafísica que no posi res com a ésser. La ciència s’ocupa dels éssers, però no del no-res. Evitant la presència d’entitats, Heidegger formula la pregunta següent: “Què passa amb aquest no-res?”.
El sentit comú defineix el no-res negant la totalitat dels éssers. Tanmateix, per a Heidegger, el no-res és quelcom que es troba dins la totalitat dels éssers. Per tenir accés al no-res, ens hauríem de trobar “enmig dels éssers com a totalitat”. La revelació dels éssers com a totalitat queda amagada en estats d’ànim com l’avorriment i l’amor. Per exemple, l’avorriment genuí és quan tot és avorrit. Igualment, l’amor és quan estimes una persona i tot el món sencer s’il·lumina. Així, tant l’avorriment com l’amor revelen la totalitat de les coses i ens col·loquen davant del no-res. Un dia, el futur pot arribar a ser incert i ens pot envaïr la por de tot. En conseqüència, totes les coses davant de les quals érem indiferents es giren cap a nosaltres. En aquest context, l’angoixa és davant l’obertura. Revela la totalitat dels éssers en negació. Revela el no-res.
Els éssers s’enfonsen com a totalitat a causa del gest de rebuig del no-res envers els éssers. Però el no-res no és separable dels éssers, sinó que es manifesta en i a través dels éssers. El no-res no només nega, sinó que nihil·la ell mateix. El no-res mostra que hi ha quelcom, i no pas res. El no-res “no-res-eja”. En altres paraules, l’essència de la nihilació és que “situa el Dasein per primera vegada davant dels éssers com a tals”. A diferència de la lògica, el no-res és l’origen de la negació, ja que el “no” sorgeix de la nihilació del no-res. El procés de nihilació no és una cosa allunyada. És a la vida. Sempre estem implicats en aquesta negativitat. Per exemple, si algú em mostra un bolígraf, la presència és entre aquest bolígraf i jo. Des de l’altra banda del bolígraf, per a mi no hi ha res, però per a qui el té a la mà hi ha alguna cosa. La nihilació del no-res també es fa visible en les possibilitats no realitzades, quan l’actualització d’una possibilitat en bloqueja una altra. Dit d’una altra manera, algunes possibilitats es descobreixen només perquè n’impedim d’altres.
L’activitat del no-res en l’ésser ens queda vetllada. Sempre estem més enllà de nosaltres mateixos. Com que som finits, el sentit de la nostra existència ve definit per aquesta activitat nihilant. Escollint unes opcions de vida, transcendim cap a la mort, quan totes les possibilitats arriben al seu final. Aquesta transcendència vol dir ser sostingut en el no-res, és a dir, anticipar possibilitats i després caure de nou entre les coses, dins les coses. Per tant, en donar sentit a les nostres decisions, la mort juga un paper fonamental en la temporalitat dels éssers. Si fóssim immortals, la nostra vida seria completament mancada de sentit. Sense mortalitat, les nostres decisions no tindrien sentit, ja que totes les possibilitats estarien obertes per a nosaltres. Res no seria significatiu perquè tot estaria manifest i res no estaria amagat. La llibertat i el si mateix d’un ésser immortal no es revelen, perquè no hi ha possibilitats d’acció. Si la nihilació del no-res no es produís, no hi hauria relació amb el desplegament de l’ésser. No hi hauria ésser com a tal i, en conseqüència, tampoc no hi hauria llibertat que neixi de l’ésser. Per això la descripció de la vida humana mostra una certa normativitat. Sigues tu mateix vol dir viure la teva vida i prendre decisions. Com que la teva mortalitat és aquí i ara amb tu, has de ser responsable, és a dir, has de decidir per tu mateix.
